Perduda en el paradís

Arribo a la conclusió que sí, que els adolescents sovint es perden, es dispersen. Necessiten el seu espai i el seu temps per resituar-se, sobretot en el món dels adults. Els costa agafar embranzida, organitzar-se, decidir-se.

Per altre costat han d'esplaiar-se, assedegar-se de música, d'amics i d'amor.

Un temps perdut mai és un temps perdut.

Estic convençuda que és un temps per a recapacitar i sedimentar coneixements.

Cultiven valors tan fantàstics com l'amistat, l'altruisme i la companyonia.

Des de l'ombra podem acompanyar-los. Des de la distància, guiar-los. Respectar els seus silencis i escoltar-los en els moments d'eufòria. No podem decidir per ells.

Si el temps perdut serveix per emprendre un futur amb ganes i amb responsabilitat, benvingut sigui.

Perdre's per retrobar-se i aixecar-se un cop i un altre no deixen de ser petites lliçons de vida que els ajuda a créixer i a madurar com a persones.

Saben que la vida no és un paradís etern; per això s'aferren als instants perduts i viuen el moment.

Intueixo que , en silenci, es pregunten per el futur que els espera...