La Vall

Tot i que Girona és una ciutat petita, d'un temps ençà, uns 10-15 anys, ha crescut molt. Molta gent de la capital barcelonina s'hi ha instal.lat, ja sigui pel preu de l'habitatge o per sortir del brogit barceloní.

Aquí, encara, respirem pau i bons aires. Però també he de dir que els que fa anys que hi vivim hem notat el canvi i ja no és la ciutat-poble d'abans sinó que ha esdevingut una urbs amb tots els incovenients que això suposa. Al centre ja no s'hi pot anar amb cotxe i a les hores punta els carrers estan a vessar de gent, motos i soroll. L'Ajuntament també ha decidit aixecar carrers i paviments. Per tant el caos ja està servit.

Servidora que sóc d'un poblet de la Garrotxa, anyoro cada dia més la Girona de fa uns anys i de tant en tant necessito respirar aires garrotxins.

Per això, també de tant en tant, m'agafo un dia de festa de la feina entre setmana i enfilo cap a la Garrotxa.

Només de deixar Girona i Salt, ja l'exuberant vegetació fa les primeres delícies visuals. Les seves branques sembla que s'allargassen per donar-me la benvinguda. El paisatge canvia de cop, només a uns minuts de Girona.

Tot resseguint la carretera que porta a Olot per Anglès, els ulls ja s'acostumen a la verdor, l'aire es fa més net i el cel, si el dia acompanya, contrasta amb una claredat amb cada perfil muntanyós.

Arribar a Hostalets de Bas després de deixar Les Planes d'Hostoles i Sant Feliu de Pallerols fa que t'endinsis del tot a la Vall.

Al mig de la Vall d'en Bas amb Joanetes a la falda de Santa Magdalena i el Mallol sobre el turó, els camins i caminois que la serpentegen et duen a racons bucòlics. Fonts que no han deixat mai de brollar. Masies perdudes riques amb arbres fruiters que perfumen els voltants. L'olor que s'escampa del forn de Can Batallé ( on encara couen el pa amb forn de pedra i reguen la coca dolça amb anís). Tot això fa que t'aturis i contemplis res més que natura.

Els geranis penjats dels balcons d'Hostalets i els camps ben llaurats i proveïts em recorden que la gent hi viu i hi treballa.

Jo, quan hi vaig, només bado, omplo les garrafes d'aigua i compro pa i coca.

Passo per casa meva i el meu pare ( que encara conrea l'hortet ) m'explica les meravelles que hi té.

Com ara, que ha plogut, i els pebrots, les tomates i els carbassons han esclatat amb un colorit que més que un hort sembla un jardí.

Durant la setmana encara puc olorar el perfum de la terra, de les hortalisses collides i paladejar el sabor que em retorna a la meva infantesa.

És un petit privilegi que tinc!