07 de març 2007

Sensacions

" No hi ha res que ens emocioni més que esperar"
I com m'agrada allargar l'espera mentre jugo mandrosament a aturar el temps...
Intuïnt, somiant, veient, sentint, deduïnt, assaborint, imaginat més enllà del que esdevindrà...
Un cúmul de sensacions properes, conegudes, esperades ... de l'instant efímer en què dues línees finíssimes tangencials es fusionaran en un BES!

23 Comments:

Blogger rhanya2 said...

Oooh, síiiiiiiiii!!!sí,sí,sí!!!!!
És perfecte!

2:37 p. m.  
Blogger onix said...

sí!! és el millor!! potser s'aprèn amb els anys XDD

4:10 p. m.  
Anonymous Anònim said...

Juganera!! La foto és genial ;)

5:22 p. m.  
Blogger nimue said...

ains, ains... jo sóc molt impacient! no vull esperar! ;)

11:08 p. m.  
Blogger República B612 said...

Jo sóc impacient de mena. Però he après (estic aprenent) que gaudir de les esperes no sempre és fàcil. Aconseguir-ho és el símbol del desig més pur, sense cap impuresa de rencor.

1:10 a. m.  
Blogger Clint said...

a vegades, és millor el que s'imagina mentre s'espera que la realitat! per tant millor no esperar massa, només el just.

2:51 a. m.  
Blogger Candela said...

uoooo jo desespero esperant!

9:49 a. m.  
Blogger Mon said...

Oh que llarga es fa sempre l'espera!...c(canço d'en pau riba) es la espera del desitj, la que t'arrisa els pels dels braços
els llavis morats macos per petonejar, mosegar-los i...uff

9:50 a. m.  
Blogger the silver blue sea said...

Sensacions anticipatòries se'n diu... ja siguin fisiològiques o mentals; salivem abans de tastar allò que ens deleix, igual com ens excitem abans de ser ni tant sols mirats pel nostre objecte de desig... la felicitat ens omple la ment d'endorfines molt abans de tenir l'evidència de sentir-nos feliços. Què seria de l'Ésser Humà si no tingués la capacitat de desitjar? d'anticipar allò plaent que espera assaborir? mmmm... Ja ho pensarem un altre dia... Ara tan sols "esperem", mentre la impaciència ens acarona els sentits... Un post magnífic.

10:56 a. m.  
Blogger Montse said...

I després?...

10:57 a. m.  
Blogger Xarrupet said...

Com m'agrada esperar veient la bola com puja cap el cel. He tingut la sensació del cop perfecte, he sentit el soroll del material dur de la meva bola contra el ferro del meu Pitch. La sensació de veure com va el tir capa el green verd i planer, la sensació de sentir el soroll que far al tocar la gespa segada, frasqueta i una mica molla. Quina impaciència que tinc per arribar a allà i veure la posició de la meva bola al costat del forat. Ajupir-me a marcar la bola per desprès recollir-la i netejar-la de l'aigua que ha agafat al rodar per la gespa. Ara la torno a tenir a les meves mans, com l'acaricio, inclús li faig un peto per donar-li les gràcies per el vol tant perfecte que m'ha donat, quina sensació de confiança, quina sensació tinc al tenir que esperar que els companys de forat arribin al lloc on jo ja hi cos amb un sol cop. Quan me toca embocar, miro el forat rodo i la distancia que hi ha del lloc de la meva marca a ell. M'inclino per deixar la bola al lloc de la marca, torno a mirar la distancia, agafo el Putter i noto la fredor del ferro al meu dit. Aixeco el pal i toco la bola amb molta suavitat. El meu dit recull la sensació de un toc suau, del toc perfecta i necessari per entrar la bola dins del forat. Quina sensació més agradable tornar a ajupir-me per tenir entre les meves mans la bola que me ha donat el tir perfecte del dia. Els companys de forat et felicitant per haver assolit la puntuació per tots esperada. Torno a fer-li un peto per agrair-li el fet.
El pròxim forat torno a repetir bola, esperant que me doni la mateixa sensació. Però com es normal en els meus tirs arriba la desolació, la bola va directa a l’aigua del petit obstacle que separa al jugador de les bones sensacions a la desesperació d’un malt cop. Com me va dir un company de forat un dia, no hi ha bola que duri eternament. Tampoc hi han sensacions que durin eternament, però quan les tenim són molt agraïdes.

11:45 a. m.  
Blogger Joana said...

Sí, Violette...Potser, Onix ,La vida és un joc, pd40...Ains, Nimue la impaciència...Ves aprenent B612...El punt just..costa troba-lo, Clint...No desesperis Candela...tot arriba,I la pell de gallina , MOn...The silver blue...magníficaexplicació de "l'espera"...jo sóc més simple..benvingut,Arare...després tanques els ulls i et passes la llengua pels llavis...
Paulí!
Parlava de un bes... node bolesi forats...a què et dediques??
Gràcies!
Un peó tangencial a la galta a tots i a totes!

1:01 p. m.  
Blogger gatot said...

sentir-ho abans, en ment, és menys real? és potser una espera? potser, l'espera només és l'excusa per viure-ho avançadament...

petons i llepades mentals!

1:24 p. m.  
Blogger Joana said...

Gatot,
Sempre busquem excuses ...per viure més intensament, no?

2:22 p. m.  
Anonymous Anònim said...

S'ha d'esperar el temps just, com ja s'ha dit per aquí, si no, tot es comença a difuminar.... i es trenca l'encant.

Una abraçada"!

2:51 p. m.  
Blogger Robertinhos said...

quins nervis a l'estomac mentres esperes que es juntin...

ens deixaràs amb pintallavis als dents?

12:19 a. m.  
Blogger Alepsi said...

Amén.

[Buaaaaah! Perquè sempre que estic "xofff" feu posts tan macos???]

5:52 a. m.  
Blogger Abogadaenbcn said...

Quins nervis durant l'espera...

7:37 a. m.  
Blogger Joana said...

Spock,
El temps just perquè no es dilueixi... tens tota la raó. M'agrada la teva sensatesa!robertinhos, aixxx....els nervis...mmm la pintura...no, sense.
Alepsi,
A vegades es fan aquests post per oblidar els dies " xofff", ;)
Abogada, aixx...el neguit de l'espera...
Bon cap de setmana a tothom!

12:59 p. m.  
Blogger El veí de dalt said...

Esperem, doncs... sense presa i sense neguits.

1:09 p. m.  
Blogger Joana said...

Veí,
Fet! ;)

3:15 p. m.  
Blogger el paseante said...

Els actes acostumen a ser millor mentre els somniem que quan arriben. També els recordem millor de com van ser.

3:45 p. m.  
Blogger Joana said...

Paseante,
Quanta raó que tens. Aquí es veu la capacitat que té la nostra ment per viure l'abans i el després de moments efímers i els no tan efímers!
Gràcies per passar!

1:18 p. m.  

Publica un comentari a l'entrada

<< Home